La “nova normalitat” ja és aquí. Una nova realitat que fa adaptar-nos. Una nova realitat encara indefinida que de mica en mica es dibuixa.
Caldrà repensar tantes coses…! Em vénen al cap infinitat de preguntes, com ara:
- Tornarem a gaudir d’estar enmig d’un concert envoltats de gent cantant la mateixa cançó i notant les vibracions de l’ambient a la nostra pell?
- Com afectarà les nostres relacions el fet de mantenir certa distància social amb desconeguts, companys de feina, clients, veïns?
- Quins hàbits en l’ àmbit laboral s’imposaran i es quedaran per sempre en el nostre dia a dia i quins desapareixeran per sempre?
- Com equilibrarà la societat aquestes diferències econòmiques, d’accés a la tecnologia, d’accés a la sanitat… que, en temps de crisi, s’accentuaran?
- Què haurem d’explicar als nostres fills, que ara són massa petits per recordar-ho, com era la nostra vida d’abans?
Si una cosa m’ha sorprès, gratament, durant aquest confinament és la gran capacitat d’adaptació dels nens. I una gran lliçó que hem d’aprendre d’ells. Lluny de queixar-se, accepten la situació i es transformen amb ella. Han fet evolucionar l’hora del pati a trobades virtuals, han après a marxes forçades a presentar deures en línia, preguntar dubtes, han escoltat contes dels avis per videotrucades, han creat nous jocs on abans només hi havia brossa, han trepitjat el terrat per pujar a veure els estels…
Nosaltres, els grans, tenim en principi més recursos per afrontar les situacions que se’ns posen davant. Però en aquest joc de l’adaptació els nens ens han guanyat per golejada.
Ben cert que molts professionals no han tingut cap altra opció que aprendre a treballar des de casa, amb pocs mitjans i amb poques indicacions, potser. I ho han fet. Han fet valdre la seva capacitat de convertir-se en camaleons i d’afrontar el que se’ls ha plantejat, de la nit al dia. És la prova que tothom, encara que sigui adult, pot fer-ho: acceptar l’aquí i ara. Viure el moment present. Viure el dia a dia. Una gran eina per evitar preocupacions (que no ocupacions) pel futur que no sabem quin serà.
Com resa la dita “Renovar-se o morir” és temps de treure’ns la mandra i encarar una nova realitat amb esperança. I si ho fas, que ho faràs, recorda de portar sempre a la butxaca una mica d’adaptació infantil amb tu. Segur que així ho faràs tot molt més senzill…
Montse Andreu Magarolas
Foto de Anugrah Lohiya en Pexels
Moving Coaching 