REFLEXIONS DE TERRAT

Mira que n’arribo a pensar de coses, però mira, aquesta, encara no m’havia passat mai pel cap: estar-me un mes tancada a casa sense sortir. Trenta dies de confinament. Ni més ni menys. I sembla que en seran uns quants més. 

Si m’ho haguessin dit, jo hagués pensat que no aguantaria, que m’escaparia. I creieu-me quan us dic que m’ha passat pel cap. He pensat la forma de marxar, però no ho he fet. Perquè alguna cosa em frena, encara. Suposo que es diu responsabilitat. 

Trenta dies entre quatre parets. Buf… Pujada amunt. Però és que ara, aquests 30 dies ja són història. Ja han passat. Un “patiment” amb sentit, amb propòsit. No un “patiment” endebades.  I escric “patiment” entre cometes perquè en realitat, no ho considero com a tal. Penso que el patiment sense cometes no l’he viscut. És una paraula massa forta per dir-la davant d’altres que han perdut familiars, que han doblat torns, que han treballat dia i nit per a tots nosaltres. Perquè patiment sense cometes el tenen persones que han viscut (o viuen) situacions molt més grosses que la meva, la de passar-me 30 dies a casa amb la meva família, amb menjar, aigua, llum… i totes les comoditats de l’era moderna. 

Dit això, no vull però desmerèixer l’esforç que plegats hem fet durant aquests 30 dies la majoria de persones que no hem sortit a treballar (per sort o per desgràcia). 

En aquest primer tram del confinament hem estat capaços d’assumir una realitat que ha impactat com una bufetada en les nostres vides i que ens ha comportat, de la nit al dia: pèrdua de llibertats, d’oportunitats, de lligams, de costums… i de tantes i tantes coses!

Llegia fa uns dies a Twitter que algú preguntava sobre quina és l’emoció predominant aquests dies. Alguns deien la por, altres ràbia, el desconsol… per mi, clarament, l’emoció dominant (en el meu cas) ha estat la tristesa.  Tristesa associada a la pèrdua de la llibertat de fer el que vull, quan vull. Així de simple. Més que por, que també n’he sentit. Més que paranoia (això de lluitar contra un enemic invisible fa perdre els nervis al més pintat). Muntanyes de tristesa al veure segons quines imatges, alguns percentatges.. Déu meu!  

L’altre dia pensava que als nostres avis els va tocar viure la Guerra, i a nosaltres ens ha tocat viure aquesta altra Guerra.  Jo ho visc així. Una guerra que només es guanyarà anant junts. Perquè junts som més forts. Una guerra que ja s’ha emportat molts dels nostres veïns, dels quals ni tan sols hem pogut acomiadar com voldríem. 

Una situació, l’actual, que ens posa la incertesa cada dia a taula. Com sempre. Però aquest cop ve tenyida de negre. 

Per sort, la situació també comporta aspectes positius. M’emociono cada dia quan surto al balcó a aplaudir, puntual, a les 8 del vespre. M’emociono quan sento a dir que un grup de professionals ha dissenyat i fabricat en temps rècord respiradors per enviar als hospitals. M’emociono quan llegeixo que un grup de voluntaris imprimeix a casa pantalles facials per a protecció dels sanitaris. M’emociono quan veig per la xarxa les coses que inventen els nens i els seus pares, per passar l’estona a casa.  M’emociono quan el meu nebot em saluda per skype.  I m’emociono també en escriure aquestes paraules. 

Tot i la desgràcia, la vida té coses meravelloses i no vull, ni puc, deixar d’apreciar-les. 

Et convido a fer com jo, a escriure els teus pensaments sobre tot plegat. Si vols, els pots compartir. Si no, queda-te’ls que són teus. Facis el que facis, que surtin de tu, no te’ls quedis tots a dins… 

I cuida’t! 

Montse Andreu Magarolas 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s