La vida és canvi. És una de les poques afirmacions de les quals hom no en pot dubtar. Des del moment en què som concebuts fins al dia de la nostra mort i, inclús després, si sabem alguna cosa del cert és que canviem. Però no tothom viu el canvi com un fenomen normal. Hi ha persones que pateixen només de veure’l venir o, fins i tot, d’imaginar-lo.

Això m’ha fet pensar en les raons per les quals som més o menys adaptables als canvis.

Què ens fa ser adaptables?

Quan miro de respondre aquesta qüestió, la primera resposta que em ve al cap és:

Serem més adaptables si el canvi l’hem anat a buscar nosaltres.

El sol fet d’escollir-lo ens predisposa a acceptar-lo més fàcilment i a veure’l com una oportunitat. És obvi. Tot i això, encara que la decisió sigui nostra, també podem trobar moments de “crisi” en els que dubtem si ha estat una elecció correcta o no. És la por a haver-nos equivocat. És la constatació que allò que era al nostre cap no s’ha transportat al 100% a la realitat. Allò que havíem cregut que passaria, no acaba de materialitzar-se del tot. I per això comencen els dubtes. I si m’he equivocat? I si la decisió no era la correcta?...

Penso que no es tracta de saber si és o no correcta la decisió (que també) sinó d’adonar-se que ha estat la nostra imaginació la que ha volat més del compte. I ara, la pel·lícula ideada no es pot filmar, perquè l’entorn, els protagonistes o les accions no hi són. Per tant, per ser més adaptables hem de “vigilar” la nostra ment i ser conscients que per molt que somiï no té per què fer-se realitat allò que hem imaginat per nosaltres.

Seguint amb la pregunta inicial, què ens fa ser més adaptables, més flexibles, trobo més respostes com ara:

• L’experiència viscuda: com més “antiguitat” tinguem en el fet de canviar millor, més fàcil serà. Això vol dir que si sóc una persona que canvia de casa cada any, em serà més fàcil segur adaptar-me a un lloc nou que una altra persona que hagi viscut sempre a la mateixa llar.
• La necessitat de control: si puc viure sense haver de controlar-ho tot, més senzill serà el canvi. En els processos de canvi sol haver-hi moments “caòtics”. Les coses i les persones necessiten trobar el seu nou “lloc”. I això requereix un temps. Aprendre a viure en mig del caos, encara que sigui temporalment, ens ajudarà segur a ser més flexibles.
• L’obertura mental: creure que les coses poden ser diferents de què creiem, que hi ha altres maneres de fer i de ser tant o més bones que les nostres, que no tenim la veritat (ni nosaltres ni ningú).
• L’actitud: sigui o no el canvi volgut, l’actitud sí que és decisió teva. Per tant, depèn de “com t’hi posis” senzillament el canvi serà més senzill o no.
• La resiliència, o sigui, la capacitat de recuperar-se enfront de l’adversitat per a seguir projectant el futur, tan necessària quan els canvis són imposats.

Segurament, podríem continuar aquesta llista i anar trobant respostes a la pregunta formulada sobre la nostra capacitat d’adaptació. El cert és que d’uns anys ençà aquesta capacitat és molt valorada en entorns laborals i certament buscada. Avui en dia no hi ha res segur. És per això que com més cultivem la nostra adaptabilitat més preparats estarem per viure el present (i el futur que vindrà).

Montse Andreu Magarolas