Hi ha una dita de tots coneguda que diu: “La Primavera, la sang altera”. Ben endinsats en aquesta estació, tractaré un tema que hi està relacionat. Es tracta del que en Daniel Goleman (psicòleg nord-americà que va popularitzar el terme Intel·ligència Emocional) anomena el segrest emocional.

En què consisteix el segrest emocional ?

T’ha passat alguna vegada que, literalment, has “perdut els papers”? Vas començar a cridar, a llençar coses, a fer escarafalls…? Probablement en aquell precís instant estaves sota els efectes d’aquest “segrest emocional”. Et vas enfadar i vas reaccionar “bruscament”…

Tal com ens explica l’Elsa Punset al seu llibre “ Una motxilla per l’univers”, el fenomen que es produeix de forma habitual és el següent:

1. El cervell processa la informació que li arriba de l’exterior des del tàlem, que envia tota aquesta informació a l’escorça cerebral.
2. La informació passa a l’amígdala, fet que ocasiona la generació de pèptids i hormones que provoquen determinades emocions i reaccions…

Però quan el nostre cervell, que està programat per fer-ho, detecta un perill, la informació és enviada directament a l’amígdala, saltant-se el cervell racional. Diríem que la informació agafa una drecera per arribar al seu destí.  És aleshores quan estàs realment “segrestat” emocionalment parlant. És quan reacciones de manera irracional i destructiva. Aquest procés té lloc en una mil·lèsima de segon… per tant, és impressionantment ràpid.

Com evitar “ser segrestats” pel nostre cervell ?

El cervell té, entre d’altres, la funció d’ajudar-nos a sobreviure. És, per tant, imprescindible que actuï d’aquesta manera quan la nostra vida corre perill. No hi ha temps a perdre quan morir és més que probable. El problema és que avui en dia, la majoria de perills als quals hem de fer front no són perills físics reals, sinó perills emocionals. Per tant, el “segrest emocional” pot aparèixer en qualsevol racó, per sort, sense necessitat de tenir un ós de dos metres davant nostre.

Sabent això, podem treballar perquè aquest fenomen es produeixi el menys possible i siguem realment amos o mestresses de les nostres reaccions. El primer pas és identificar quan estem deixant-nos segrestar per la nostra amígdala. Això passarà si sentim una reacció emocional molt forta, si penses que has tingut una reacció fora del normal i exagerada, si tens la sensació que la situació se t’escapa de les mans…

Llavors, un cop ens adonem que anem pel camí del pedregar… què podem fer? Per sort, tenim un cert marge de maniobra. Algunes opcions són:

• Preguntar-te (has de fer-ho ràpid, eh?) quins efectes a llarg termini tindrà allò que ara et sembla de vida o mort. És a dir, d’aquí a 7 anys, quina importància tindrà això que ara et fa enfadar tant?
• Utilitzar el quart de segon posterior en el qual podem rebutjar el nostre impuls emocional destructiu. Seria decidir conscientment que allò NO t’afectarà.
• Batejar amb noms i cognoms allò que estàs sentint en aquell moment. Posar noms als sentiments redueix la seva intensitat i aporta més poder a la part racional del nostre cervell.

Quan ja he perdut els papers un altre cop…

Si, malauradament, hem fet tard i ja som víctimes d’aquest “segrest emocional” és bo saber que ens convé fer activitats que ens retornin la calma. El cos haurà generat una sèrie de substàncies que propiciaran un lleuger (o no) estat d’estrès que et caldrà revertir. Cadascú ha de trobar quines són les activitats que li permeten autoregular-se. Algunes d’elles poden ser:

• Escoltar un tipus de música determinat (rock, òpera, jazz…) i si vols, canta ben alt i ben fort!
• Fer algun tipus d’activitat esportiva, de més o menys intensitat. Aquí no importa les calories que consumeixes sinó l’estat amb què et trobes després de fer exercici.
• Cuinar, pintar, fer bricolatge, llegir, escriure, parlar per telèfon, planificar les properes vacances, meditar, sortir a fer fotografies… Qualsevol activitat que et tingui la ment ocupada i que no et comporti problemes, sinó satisfacció….

No hi ha res com millorar l’autoconeixement per decidir de forma conscient com volem reaccionar davant la vida, tan si el que tenim davant és bo, com dolent.

Ara, ja no tens excusa. Ara ja et toca a tu decidir si, la propera vegada, perdràs o no els papers. Com tot, la pràctica suma…

Montse Andreu Magarolas