Vols relaxar-te, però no pots. L’únic que pots fer és dormir. Llavors, caus en mans del teu inconscient, que decidirà si vol deixar-te descansar més o menys tranquil·lament.

Vols relaxar-te, però no pots. Cada cop que ho proves, t’assalten pensaments que t’ho impedeixen.

Vols relaxar-te, i hi poses voluntat. T’aferres a tot allò que el mercat et pot oferir per fer apaivagar els teus neguits.

Vols relaxar-te, i ho aconsegueixes, quan abandones, encara que sigui per uns minuts, la necessitat de control i et deixes anar, com quan les fulles decideixen deixar-se caure de l’arbre quan arriba la tardor.

Vols relaxar-te, però et tornes a mostrar impacient i massa coses et molesten. No saps cap on mirar. La tranquil·litat et dura massa poc temps.

Vols relaxar-te, i l’únic camí que et queda és mirar endins teu. Ja has explorat els camins forans al teu cos i a la teva ment, i només te’n resta un: el teu. El teu camí.

Vols relaxar-te, però el simple fet d’haver de mirar endins teu et crea tal basarda, que marxes corrents en direcció contrària. És tan llarg el camí, que no trobes les forces ni per fer la segona passa.

Vols relaxar-te i decideixes anar a poc a poc. Acceptes que l’única via és la de l’autoconeixement i la gestió emocional, si és que vols arribar a la veritable relaxació. A aquella que et permet, malgrat les circumstàncies adverses que potser et du la vida, respirar tranquil i agafar el son i descansar.

Montse Andreu Magarolas