En aquest post, us porto el testimoni d’una dona a qui anomenaré Sònia, tot i que no s’ho diu.  Ella vol que la seva experiència serveixi a altres persones a ajudar-les a trobar el seu camí a la vida. M’ha fet arribar la seva història, a la que m’he proposat acostar-vos-hi.

Els inicis

La Sònia vivia en una contínua mentida. Des de petita, havia cregut que es casaria i tindria fills. I que seria feliç. Això és el que molts podem pensar també. Però segons ens diu ella: la vida no és sempre així.

Es va ajuntar amb el pare dels seus dos fills quan tenia uns 28 anys, després de sortir amb diversos nois que no l’omplien. El va conèixer a ell i passats 3 mesos van anar a viure plegats.  Ara recorda que el primer que li va dir el seu pare era que “aquell home” no era per ella. Però llavors, ella era rebel i no volia veure el que li deia el pare. Pensava que ella havia pres aquella decisió i no li importava el que li diguessin.

Ben al principi veia coses en la seva relació que no li agradaven, però pensava que allò era normal, que allò era la convivència, tot i que no li agradava.  Passats dos anys de viure plegats es van casar. Hi va haver de tot una mica, però ella seguia pensant que era la seva vida i que no volia sentir l’opinió de ningú. Per aquest motiu, va començar a callar. Anava vivint el que tocava. Únicament es desfogava amb una amiga.

Quan s’arriba al precipici

De mica en mica la seva vida plegats va anar canviant. Ell vivia per treballar i ella també. Ella, portava també la casa, donat que ell no en volia saber res de les feines domèstiques. Ell ni tan sols volia fer vacances si ella treballava, per no fer les tasques de la llar.

A poc a poc, la Sònia es va adonar que el seu marit pensava només en ell. I que ella, pensava només en els seus dos fills. Vist en perspectiva, la Sònia s’anava anul·lant. La seva relació com a parella es va anar refredant fins que només es van convertir en companys de pis.

Durant aquella època, la Sònia seguia pensant que havia de suportar encara “aquella mentida”, perquè els seus fills eren massa petits i no podia fer-los passar per aquell mal tràngol de separar-los del seu pare. Que seria massa dolorós. La Sònia es sentia sola, però no volia que ningú ho sàpigues. Tenia una doble vida: portes enfora idealitzava la seva família. Però ambdós sabien que la situació real que es vivia portes endins.

Ella continuava sentint-se sola, es castigava a ella mateixa per sentir-se rebutjada, no s’estimava i menjava d’amagat per consolar-se. Plorava en silenci per no demostrar com estava. De vegades, fins i tot gosava dir-li al seu marit que l’abandonaria “quan els nens fossin grans”.

I amb aquesta situació va aguantar durant 23 anys. No va ser fins llavors que va entendre que fou un error pensar: “si els nens estan bé, jo també estic bé”.

El renaixement

Fins que va arribar un dia en què, tot sentint-se anul·lada interiorment, va decidir que deixava el seu marit. Ella es volia morir quan el seu marit li va dir d’ACORD!, ràpidament. Li havia fet un favor i tot. En el fons, ella creia que la seva decisió el faria reaccionar una mica, però no va ser així. Va buscar un pis de lloguer (amb l’ajuda de la seva exparella, fins i tot) i van decidir que els nens anirien a viure amb la mare.

El fill petit, que aleshores tenia 14 anys, no volia marxar. Estava massa còmode en una casa que tenia tot el que volia i sense pocs límits. El fill gran, amb 18 anys, no entenia massa bé la separació, donat que no hi havia baralles a casa .

Tot i les dificultats, van marxar a un altre pis. El primer any va ser molt dur per la Sònia i pels nois. Ells es van topar amb una realitat que ella sempre els havia estat amagant: el pare que havien conegut no era el mateix que ells tenien al cap. També els va costar d’assimilar la nova situació econòmica de casa, una mica més justa que abans. Ara no se’ls podia donar tot el que volien i es barallaven contínuament.

La Sònia, que es va veure de nou afectada per aquella situació familiar, va començar a buscar “canvis”, sense saber exactament el què. Mirava vídeos de creixement personal i va començar a entendre que si ella canviava, potser el seu entorn també canviaria. Va començar a sentir-se millor. I va cursar dos nivells de Reiki.

Un bon dia, va trobar-se de cara amb un curs de Mindfulness. No sabia ni tan sols què era exactament, però va pensar que podria estar bé.

Aquella formació va ser, segons les seves pròpies paraules, un RENAIXEMENT a una vida millor. Va aprendre a estimar-se, a perdonar-se, a meditar i a connectar amb ella mateixa. Tot estava dins seu! Si tu canvies, tot canvia! Totes les respostes són dins nostre!.

Va començar a entendre que calia estimar el seu cos i deixar-lo el més net possible. Per allà, la vida és un camí intens, ple de coses meravelloses, contínues vivències i experiències. Equivocar-se no és cometre errors, és guanyar en experiència!

La situació actual

Ara ella sap que MAI ÉS TARD PER OBRIR ELS ULLS, veure el Sol, les muntanyes, el mar…. poder plorar d’emoció al veure que tot té sentit: SENTIR, SER I ESTAR. Tots som responsables de què ens passa.

Actualment, la Sònia ha formalitzat la separació del qui va ser el seu marit durant uns quants anys. Els seus fills agraeixen el canvi que ha fet. El petit també ha canviat i està feliç. Al gran li costa una mica més, però ell té el seu camí i ningú el pot fer per ell. La mare, en el que pugui, l’il·luminarà.

La Sònia és el viu exemple que qualsevol persona pot canviar si s’ho proposa. Estic molt orgullosa d’ella i agraïda d’haver-la conegut en aquest moment de transició. Ella gaudeix ara del seu millor regal de vida: la seva llibertat!

Gràcies Sònia per voler compartir la teva experiència amb mi i amb tots aquells qui llegiran el teu testimoni.

Una abraçada per a tu també!

 

Montse Andreu Magarolas