Tornar a començar

LA MEVA HISTÒRIA #4: I TORNA A COMENÇAR!

Escollir el nom i fer el logotip de l’empresa, no em va costar gaire, la veritat. Tenia clar que volia reflectir cert moviment i les noves connexions neuronals que cal fer per a interioritzar qualsevol canvi. Va ser “dit i fet”.

Ara, però, venia el realment difícil (almenys per a mi): sortir al carrer i explicar què volia fer. Vaig començar per preparar-me què volia dir. Quan et poses a pensar, de vegades no et surten les paraules, i menys encara quan estàs començant i no tens la mà trencada.

De mica en mica, però, vaig anar provant el que significa “exposar-se”. No us enganyaré. La por va fer acte de presència. Bé, potser no seria por, ben mirat. Una certa sensació de “vertigen”. Saps quan t’acostes al balcó del Mediterrani i mires avall? Doncs això. Jo sempre tinc aquesta sensació. És com si el buit que hi ha allà et cridés, i per això me n’he de separar ràpidament.

A poc a poc, però, vaig poder anar apropant-me a la barana. Això vol dir: fer trucades, concertar visites, fer entrevistes, enviar correus… Res que no havia fet pas abans. Ara, però, ho feia amb una diferència. No hi havia cap empresa darrera la qual jo em podia amagar. L’empresa era jo. Per tant, no em podia amagar darrere de res ni de ningú.

Al principi, postposava les activitats que em generaven més angoixa. Després vaig adonar-me’n que anotant a l’agenda les tasques més feixugues em donava força per fer-les tan aviat com fos possible i així poder taxar-les. Una tàctica com una altra.

Durant aquells mesos inicials, vaig buscar suport exterior. Anar a formacions, xerrades, conferències… qualsevol acte és bo per conèixer persones que, potser, es troben en la mateixa situació que tu. I així, vas creant-te una xarxa de “companys de feina”, als quals pots fer una trucada de tant en tant, o un cafè. Aquests nous companys són imprescindibles, des del meu punt de vista. No és que els busqués, sinó que els he trobat. Un et dóna consells tècnics, l’altra et recomana no sé quina web, l’altra et fa una proposta de col·laboració. Potser és gent que anirà i que vindrà. Tot depèn de la relació que es construeixi al llarg del temps.

Jo no havia treballat mai de forma freelance, i reconec que és dur arribar al teu lloc de treball i no tenir ningú a qui dir-li bon dia. És per això que aquesta xarxa de “nous companys de feina”, encara que siguin satèl·lits és important. Sense ells, ara no seria on sóc segur. I si em llegeixen, que sé que alguns ho faran segur, els vull dir això: gràcies, gràcies, gràcies!!!

Acompanyo aquest “post” amb aquesta fotografia meva de quan era petita. L’he recuperat fa poc i és una metàfora perfecta: acabo de saltar una muralla i torno a començar.

Tornar a començar

I per a tu, qui són les persones a les quals pots acudir en cas de necessitat?

… continuarà…

Montse Andreu Magarolas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s